Comencem Octubre !



El dimarts començaven la classe parlant sobre Francesco Tonucci, un pedagog que critica que l’escola no s’adapta a les necessitats dels xiquets. No tots podem ser mestres, ja que per a ser-ho has de tenir una connexió especial amb els xiquets, l’escola no es pot allunyar de la infància centrant-se en el currículum o sistema educatiu. Per a ell, el xiquet ha de ser el protagonista y el mestre el guia de l’aprenentatge.

Així vàrem començar a donar la teoria dels sistemes educatius al llarg de la història.

La primera Llei General d’Educació va ser en 1970 (LGE), la qual suuposava que l’educació fóra obligatòria fins als 14 anys.

  • 6-14 anys Educació general obligatòria (EGB), dividit en 3 cicles (Inicial, Medi, Superior)
  • 14-17: Batxiller Unificat Polifacent (BUP) o FP
  • +17 anys: Curs d’Orientació Universitari (COU)


Però amb aquest sistema hi havia molt poca gent que arribava a BUP, per la qual cosa es va plantejar una reforma que s’adaptara a les necessitats escolars, la LOGSE.

La Llei Orgànica d’Ordenació General del Sistema Educatiu (LOGSE 1990) va establir ja l’Educació Infantil, donant als primers cursos caràcter educatiu. A més, l’educació obligatòria es va extendre fins als 16 anys.
  • Infantil: 0-3 anys/3-6 anys
  • Primària: 6-11 anys
  • ESO: 11-16 anys
  • Batxiller: 16-18 anys o Curs formatiu mitja
  • Universitat: +18 anys o Curs formatiu superior
L'FP ja no era una segona via, sinó una forma d’educació igualitària per a tots.

Finalment, el sistema educatiu va sofrir una última reforma en 2013 molt polèmica entre els estudiants, la LOMCE. I aquesta tornava a establir itineraris, tornant a les vies secundàries de 1970.

Com a resum o conclusió de la reflexió que férem en classe sobre aquest, he trobat aquest article que explica la importància d’aquests canvis.

Reflexió sobre els sistemes educatius.

Així comentaren la utilitat dels sistemes educatius i les propostes que ens pareixien adequades, comparant-les amb els famosos sistemes de Finlàndia i Corea, que desenvoluparíem la classe següent.

El dijous vàrem veure dos vídeos que demostraven a la perfecció com dos sistemes poden ser completament diferents però tenir la “mateixa” utilitat o efectivitat. Així ho són Finlàndia i Corea.

                         FINLANDIA
                            COREA

Poc alumnat
Concentració de alumnes
Llibertat d’horaris d’estudi
Màxim d’hores d’estudi i extraescolars
Mes importància al coneixement per experiències
Importància de saber moltes matèries perfectament
Camí a la vida
Camí al treball
Gratuit
Molt costòs


Mentres que en Finlandia l’escola es un espai de vida, en Corea l’escola es una “fabrica de personas” que es preparen per un mon d’adults treballadors.

Amb això veiem que es pot ensenyar de moltes maneres , i no soles una pot ser la bona, però si podem valorar quina es millor en altres aspectes, com la llibertat que te un xiquet (estar en la etapa de no tenir preocupacions), la rapidesa amb la que poden aprendre , inclús indirectament, com quan jugues i caus, tu ja estàs aprenent els perills i riscos que hi ha. Els xiquets de corea tenen el pensament de “perquè jugar quan es temps de poder estar estudiant”, de veritat això es vida? Les seues mares tenen el mateix pensament, i aleshores, per a que tens un fill si no el vas a disfrutar perquè es va passar tota la vida estudiant per a després treballar? És clar que son maneres distintes de pensar, cultures contraries, però això no ha de deixar a un costat la màgia de ser xiquets, de la innocència, de la família i la vida que amb el sistema coreà, en mi opinió, no el valoren.







Comentarios

Entradas populares