Dijous 23 de Novembre: Una classe molt interesant.

 La companya Belen va començar la classe informant-nos de l’exposició “Les altres víctimes” a l’Ajuntament, una exposició dels dibuixos que fan els xiquets mentre les segues mares estan denunciant la violència de gènere.







En finalitzar la intervenció, Carles ens va ubicar en cercle per poder comentar i debatre un dels capítols del llibre “Tacto en la enseñanza”.

El tacte comença amb la parla, és molt important el to i la forma de dir les coses que tinga una mestra, no és el mateix quan una mestra comença la classe dient “Vinga, obriu el llibre per la pàgina 31, Andrea, comença a llegar” que “Hui anem a reflexionar sobre la importància de _____ , que creieu que és? Algú l’ha experimentat?”
Però és clar, sempre és més fàcil la primera opció.
Amb una parla agradable, la relació professora-alumne serà més forta i millor. Una bona mestra ha de tenir tacte en dir les coses, cal ser conscients que són petites personetes per a les quals som una segona mare i una gran influencia i referent.

Malgrat això, encara que la parla siga important, a vegades el silenci és el més adequat. Com a mestra no pots entrar el seu joc de discussió, i quan un xiquet es rebota és millor marcar l’autoritat amb silenci que amb un crit.

També cal diferenciar entre observació i contacte, mentre que observant localitzem els problemes, amb el contacte els escoltem i parlem sobre ells amb l’ànima d’ajudar i fer-nos sentir un suport per a ells. Cal saber la vida de tots els xiquets que tens al teu càrrec, però ara, cal tractar amb més atenció als xiquets amb problemes, per exemple familiars? O hem de tractar tots per igual? Va ser un gran debat a classe, amb distintes teories, com la de què si hem de centrar-nos mes en els xiquets amb problemes, ja que si aquest tacte i afecte del qual parlem no el reben a casa, necessiten el nostre mes que els altres xiquets; però després hi havia altres com que no, tots els xiquets deuen ser iguals i no hem de provocar marginacions per favoritismes. Per això ens va ajudar Carles a arribar a la conclusió de què la nostra feina és reconèixer a tots com a persones, potser no tractar tots per igual, però si reconèixer-hi a tot.

La mirada i actitud d’una mestra cal que transmeta una actitud agradable, que no transmeta els seus problemes als xiquets, però com dia excepcional, si té un dia dolent, també potser bon mostrar que les persones podem tenir tant dies bons com dolents. Igual que la mestra escolta als xiquets, els xiquets poden escoltar a la mestra.

“No posar exemples, ser un exemple” va ser també un tema de debat amb distintes opinions, en cas que la mestra fume, ha de deixar de fumar per ser un bon exemple? O ha d’ensenyar que no perquè ella ho faça han de fer-ho? És un tema delicat, ja que una mateixa acció pot tenir diverses repercussions, però en tot cas, hem de ser un exemple a seguir, si dius que no hi han de cridar, no pots dir-ho cridant.

Així, amb aquests textos que donen lloc a diverses reflexions comunes son molt interessants per veure totes les possibilitats que tenim a l’hora de ser mestras i tenir al nostre carreg a totes eixes personetes dispostes a ser com l’ensenyem que siguen.